5.
Què no tens rumb bonica?- Una petita figura em va preguntar, segura de sí mateixa.
Un altre cop aquella pregunta, després de tant de temps, massa temps, encara no podia parar de somriure recordant aquell moment, qué no tens rumb bonica? Removen la beguda no el trobaràs.
En Aquell moment em vaig adornar que ja havia trobat el rumb, en ell.
Les cames em feien figa, només podia intentar somriure, encara les mans estaven tacades, cada moment, quan semblava que ja no me’n recordava tornava a veure les seves mans tacades, plenes de sang, vermella igual que les roses que em va regalar, mai més cap disculpa seria escoltada, ni tan sols pronunciada per aquells llavis que tan estimo o estimava? . N’es de difícil lliurarte d’aquest estima que igual que et fa feliç et menja, et destrueix per dintre...
-Que et trobes bé?- el noi semblava preocupat, amb un somriure encantador. Però per mi ja només hi havia hagut un d’encantador, un que igual que m’enamorava em mentia, tantes dones tants enganys i tantes visites al hospital van ser suficient. Mai més podria tornar a enamorar-me com una boja d’aquell somriure.
I es que cada 14 de febrer, em llevava i marxava ves a saber on només per poder recordar aquells passeigs llargs, plens de rialles.... però per un cop, ell no va ser fort i vaig quedar plorant sota un dia càlid de primavera mentre ell es desagnava perquè algú havia gosat, algú no havia entès que ell li quedava temps, temps per ,a mi per a nosaltres. Però per aquí gosa matar això no ho té en compte ni només s’ho repensa dos cops perquè el mal està fet,
Només em queda somriure a aquell noi i dir No, no em passa res.
No hay comentarios:
Publicar un comentario